Retalls de Santa Bàrbara

A Retalls fem memòria. Un dia de llibertat a Santa Bàrbara SANTA BÀRBARA.  Març de 1857. A l'hora d'emprendre la marxa cap aquest poble, els amics de Tortosa em van esperar a la sortida de la ciutat i em van acompanyar quasi una llegua, I m'acomiadaren, plens els seus cors de profund sentiment, per veure'm en un estat en què mai s'hauria de trobar la  honradesa, sigui quin sigui el color polític amb què es vista,  impregnat el meu d'un reconeixement que no podia demostrar llavors, trasbalsat per l'emoció, i que avui, només m'és donat expressar tot dient als meus amics, que el meu agraïment serà etern  envers ells i envers tots els que durant el meu viatge i en el presidi de Cartagena van compensar amb el seu fraternal afecte, la desgràcia i els patiments que vaig haver de passar dels nostres adversaris. Però, encara que hagi de reconeixer igual els que es van interessar per la meva sort, doncs igual va ser la seva bona voluntat, no puc menys que recordar en primer terme als correligionaris de Santa Bàrbara, ja que em van proporcionar al mig de tants disgustos, un d'aquells  inefables dies que ens és donat creure que hem arribat al darrer terme de la felicitat. Va consistir per a mi aquest goig, només en UN DIA DE COMPLETA LLIBERTAT!!  enllumenat per un sol bonic com el de la primavera florida. I, tanmateix, havia passat molts dies bells com aquell, en el camp i al costat de sol·lícits amics, sense que produïssin en el meu cor un altre goig que el d'una alegria que no s'examina ni es comprèn. Per avaluar aquell gaudí, cal patir els dolors de la llibertat perduda ahir, avui, demà, i altres matins que per al pobre pres són segles d'horrible martiri, d'etern i angoixant sofriment. Els correligionaris als que havia estat recomanat pels amics de Tortosa, esperaven la nostra arribada a l'entrada del poble, em van saludar, i un d'ells es va dirigir al cap dels guàrdia civils que ens conduïen, i li va dir: El senyor ve amb nosaltres. Bé, li contestà el guàrdia, no hi ha inconvenient. Jo responc ...  va afegir el meu coreligionari, al qual no va deixar continuar la frase, doncs tot emprenent la marxa amb els altres presos, va dir: Endavant.  Ja ens veurem després, vagin vostés  amb Déu. No deixà de causar-me profunda impressió una escena que no podia haver esperat mai, i en veure'm torbat en excés, em va dir un d'ells: Som els amics dels quals li hauran parlat a Tortosa.  Disposi vosté  amb tota franquesa, i li servirem amb molt de gust pel que se li ofereixi, doncs a força de demòcrates, complirem amb el deure que ens imposa la fraternitat, majorment quan es tracta d'una víctima de la ferotgia dels nostres enemics. El goig omplia la meva ànima de tal manera que no m'era donat coordinar una resposta.  Aquestes emocions no poden ser sentides moltes vegades a la vida, perquè la naturalesa de l'home no pot resistir sense quedar profundament afectada, i així pot matar tant l'excés de dolor, com el de l'alegria. Jo comprenia molt bé que amb la comunitat d'idees n'hi ha prou per a llaurar indissolubles llaços entre persones que ni tan sols s'han vist, però no em creia amb títols suficients per a inspirar tanta confiança, ni per merèixer les atencions d'aquells amics, ni les generoses ofertes el compliment  de les quals em garantia el primer dels seus actes, amb el qual revelaren ser capaços de tot sacrifici en nom de l'amistat política. Gràcies mil per les seves ofertes, vaig contestar balbucejant, em seria impossible demanar més del que han fet.  Compten vostés  amb el meu etern agraïment. I d'esma vaig emprendre la marxa amb ells, al dir-me un: Anem a casa? No recordo si vaig contestar aquesta pregunta, però tot i que així fora, atesa l'emoció que em trasbalsava, és probable que ho hagués fet arronsant  les espatlles. Prolix seria enumerar les immerescudes atencions i obsequis que em van prodigar aquells bons amics amb qui vaig menjar, després d'haver recorregut el poble i visitat a diversos dels seus. Estàvem a les postres, quan van arribar els civils que ens havien conduït fins a Tortosa, i tot i que innecessàriament, van protestar que no havien vingut per desconfiança o temor d'una evasió, perquè en aquest cas no haguessin accedit abans a la demanda dels meus amics. Estava convençut d'això, perquè la idea d'una evasió no se m'havia passat pel cap, i ni  tan sols havia calculat, tota la noblesa i generositat que comportava la conducta dels meus correligionaris en respondre per mi, per proporcionar-me un dia de llibertat. De ben segur que no necessitava el general Zapatero, ni guàrdies civils, ni presons perquè figurés el meu nom a les llistes del presidi de Cartagena, en aquella ocasió hagués estat suficient senyalar-me  dia per a la meva presentació al seu comandant, i de segur que jo no hagués faltat . Però, avui dia, no m'atreviria a acceptar una prova de confiança com la que mereixia als amics de Santa Bàrbara, perquè hauria de sostenir una lluita terrible en el meu cor, i qui sap si el record dels infinits i cruels dolors físics  i morals del presidi podrien acréixer la temptació i el desig de llibertat, fins al punt de justificar en un moment de desmesurada obcecació, allò que és injustificable: ser ingrat amb amics  l'afecte dels quals, n'estem rebent irrefutables proves! Reconec que és condemnable tan sols aquest dubte, però el meu llavi no sap pronunciar sinó el que sent, i abans de mentir prefereixo confessar el feble del meu valor per afrontar per segona vegada els dolors del presidi, sense fer un suprem esforç per estalviar-me'ls, i això que  a la presó, vaig ser dels privilegiats. Després de dinar, vam sortir a passeig fora de la població, però com la felicitat que jo gaudia, no podia menys de recordar-me els companys de viatge, vaig suplicar als amics que ens dirigíssim a la presó per veure els presos dels quals ni tan sols  m'havia acomiadat. No obstant això, el meu objecte no era només veure'ls; volia fer-los partícips de la meva alegria, tot procurant-los, per mediació dels amics, bon tracte a la presó si més no. Cosa que fins a cert punt representa la felicitat per als presoners de trànsit. I tanmateix, com si l'obscur poble de Santa Bàrbara fos habitat pels àngels de la fraternitat i de la misericòrdia, s'havien anticipat al meu desig de manera, que no només se'ls havia tractat bé, sinó que havien merescut com jo, no entrar al calabós.  Encara que no poguessin gaudir del passeig, els permetien estar-se a l'entrada de la presó que, si no m'equivoco, és la cuina, on van poder cuinar un bon àpat.  Els trovàrem, doncs, contents, i fins i tot com si haguessin oblidat que només ens era donat gaudir algunes hores de l'esbarjo que debíem als nobles i bondadosos habitants de Santa Bàrbara. Bon record i inoblidable, de la mateixa manera que jo, hauran conservat els meus companys, siguin quines siguin les vicissituds per que hagin passat. Vaig Gaudir d'un àpat i vaig dormir a casa d'un altre dels amics, i prepararen en una casa diferent el dinar per l'altre dia, i per això demanaren als guardia civils d'endarrerir l'hora de la conducció. Esmorzarem tots amb poca alegria, ja que per a ells acabava la satisfacció d'obsequiar a un coreligionari, i per a mi a més del sentiment de tornar a la realitat de la meva amarga situació, s'ajuntava el de no poder provar sinó amb paraules, l'agraïment sense límits amb  que havia rebut les seves proves de fina amistat, i la seguretat que la meva gratitud i el record de les seves bondats serien eterns. Escàs és el tribut que avui puc rendir, en aquest pobre llibre, als bells sentiments que són ornament i joia dels seus nobles i honrats cors, però mentre una altra cosa no em sigui possible, pronunciaré mentre visqui, amb veneració i respecte, el  nom dels meus correligionaris de Santa Bàrbara, que mereixen el primer lloc entre els molts a qui dec en aquella trista i atzarosa època de la meva vida, haver endolcit la mala sort d'un fosc coreligionari polític. Possible és que hagi molestat els meus lectors, en repetir una i altra vegada els sentiments que m'animen, però em calia l'alleujament del meu reconegut cor, i penso que abans em dispensaran que passi per pesat, que per desagraït. Serien les nou del matí, quan sortirem de Santa Bàrbara en direcció a Ulldecona, a la presó arribarem poc després del migdia. Albert Columbrí. Inauguració del Centre Republicà a Santa Bàrbara el 1904 Convidats per la Junta d'Unió Republicana del veí poble de Santa Bàrbara, l'últim dissabte, es va traslladar una comissió d'aquest districte, per assistir a l'important acte que s'havia de celebrar. Una comissió del referit poble, una altra de Roquetes i la de Tortosa, es van unir als senyors Nougués, Sardà i Llaveria, que convidats per prendre part en l'esmentat acte, es van traslladar al veí poble. En arribar a l'estació, l'andana estava plena de fervents republicans, i una banda de música entonava el valent himne republicà, i onejava la bandera, ensenya de la República, i la gent cridava visques a Nougués, Salmerón i a la Llibertat. En mirar de descendir els viatgers, era materialment impossible poder sortir d'entre els braços dels entusiastes republicans, que tots i alhora, volien ser els primers a estrènyer les mans dels senyors Nougués i Sardà. Per fi, es va posar en marxa la comitiva al compàs d'un bonic pasdoble i no cessaren els concurrents de donar visques fins a arribar al nou Centre que havia d'inaugurar el Sr Nougués. Els balcons de les cases dels carrers del trànsit es veien atestats de bellíssimes camperoles, encantadores jovenetes en la seva majoria, la senzillesa en pentinats i abillaments les mostraven als nostres ulls amb aquella elegància suprema que s'observa en tot el natural, que mai ha estat objecte de cursis adorns artificials, els àgils i esculturals braços no es donaven punt de repòs per obsequiar i llançar confeti i serpentines al representant republicà, al mateix temps que els seus llavis no paraven de victorejar-lo. En arribar al Centre, vam quedar sorpresos al contemplar exquisidament adornada que estava la seva façana, i en aquest portal s'hi havia col·locat un artístic quadre en què es llegia: Visca el senyor Julià Nougués. Un cop al centre i després de prendre un refresc, els viatgers van ser presentats al Sr Nougués. Les comissions dels pobles del districte, entre les que recordem, van ser les de la Galera, Mas de Barberans, Sènia, Sant Carles, Alfara, Paüls, Alcanar, Amposta, Vinaròs i Tortosa. El president de la Junta municipal del districte de Roquetes D. Salvador Murall, en nom de les comissions del Districte, va saludar al Sr Nougués i li va donar la benvinguda, el Sr Franquet com a president del nou centre i el senyor President del comitè d'Unió Republicana de Santa Bàrbara van fer el mateix. El Sr Nougués els va aconsellar, en un petit discurs, algunes instruccions, que els referits de les comissions van agrair. Es van traslladar els viatgers acompanyats de la Junta del Centre a diversos establiments, per assabentar-se així dels ànims dels veïns, tot convencent-se que el poble de Santa Bàrbara és eminentment republicà. A l'hora anunciada, es va servir a la sala del Centre un banquet ben preparat amb què els republicans van obsequiar al batallador diputat republicà. Durant el banquet va regnar gran fraternitat, es va brindar i la banda de música va executar bonics pasdobles. Donat per acabat l'acte, es van traslladar els concurrents al local on s'havia de celebrar el míting i com aquest era insuficient van haver de fer ús del permís que havien aconseguit amb anticipació per celebrar-lo a la plaça. S'hi van traslladar els oradors, hi havia més de 2.000 persones i des del balcó de la casa del nostre estimat amic i coreligionari Sr [...] va encetar l'acte el Sr Franquet que va presentar els oradors, els va donar la benvinguda i va demanar al Sr Nougués que s'interessés per aquell districte en considerar-lo orfe de diputat, ja que els que fins ara l' havien representat, era molt escàs l'interès que es prenien per millorar-lo. Amb una ben pensada arenga i després d'agrair al Sr Nougués i a les altres comissions l'assistència, va donar fi al seu discurs el president del nou centre d'Unió Republicana. El Sr Rodríguez, amb la seva fàcil i senzilla oratòria va pronunciar un discurs, que va despertar gran entusiasme entre la concurrència. Va saludar al senyor Nougués i a totes les comissions en nom dels republicans de Santa Bàrbara. Va carregar contra el caciquisme i va donar fi amb tres preguntes que el públic va contestar amb entusiasme i una salva estrepitosa d'aplaudiments va coronar l'exposició del Sr Rodríguez. El Sr Felip, després de breus paraules en castellà, va pronunciar un discurs en valencià que va ser molt aplaudit, va atacar durament el clericalisme, amb manifestacions en sentit socialista que van agradar prou a l'auditori. Va dir que Espanya és el furgó del progrés, que sempre va a la cua de les nacions civilitzades, tot culpant d'això als governs que patim. El Sr Berenguer, va pronunciar un discurs a favor de servei militar obligatori, va ser moltes vegades aplaudit. El Sr Murall va dir que les llibertats aconseguides pels nostres avantpassats i defensades pels nostres diputats de la minoria republicana, les vol arrabassar l'aranya negra del jesuïtisme. Va adreçar-se a les dones perquè eduquin els seus fills i els facin homes inculcant-los els sagrats ideals de llibertat, igualtat i fraternitat. Després de breus paraules per recomanar unió, base de la nostra força, va donar per acabat el discurs, que va agradar moltíssim, entre visques i aplaudiments. En aixecar-se el Sr Sardà per fer ús de la paraula, va ser estrepitosament aplaudit i els aplaudiments que no deixaven escoltar la seva veu, els va dedicar a les moltes dones que honoraven amb la seva presència l'acte que s'estava celebrant, va dir que en els actes on es pregona la llibertat, igualtat i fraternitat i està la dona, és prova que la població progressa, i les va encoratjar, perquè instrueixin als seus fills, perquè de la instrucció ha de néixer la reivindicació de la pàtria, després de sentides frases, en les quals va fer veure que les quantitats que s'utilitzen en creuers, cuirassats, fusells i municions, estarien més ben emprades en construir escoles, on donar instrucció a tot el poble. Va dir que on s'obre una escola es tanca una presó, per acabar el seu notable i bell discurs va saludar al poble republicà que va fer arrancar un visca, i aplaudiments que van durar una llarga estona. El Sr Nougués, en aixecar-se per intentar fer ús de la paraula va ser interromput per una interminable salva d'aplaudiments que també van durar una llarga estona, els va recollir i els va dedicar al Cor de Jesús, però no al que fan servir de mercaderia per lucrar-se a costa dels ignorants, sinó a Jesús, que tot era mansuetud, bondat i afecte. Va atacar el caciquisme, i va mostrar al públic, la roba amb què es cobreix. Diu que hi ha a Espanya molta terra que no es conrea, que no produeix, perquè no es pot regar per falta d'aigua, manifesta que falten braços i sobra aigua però, que han d'emigrar els espanyols a l'estranger, i l'aigua es perd sense aprofitar-la; d'això culpa a la Restauració, que només serveix per propagar i obrir les portes a les ordres monàstiques i no fa res per obligar a conrear les terres que pertanyen als potentats i només les aprofiten per vedats. Recorda que encara més abandonades estaven les nostres colònies, causa que es perdessin. Estudia el problema social, i per fi dóna una salutació als republicans i a tots els veïns de Santa Bàrbara, en nom de la minoria republicana del Congrés i en el seu propi, i acaba el seu grandiós discurs, amb un, fins després, essent aplaudit durant més de deu minuts. Poden estar satisfets els republicans del districte de Roquetes per la seva activa propaganda, i especialment els de Santa Bàrbara, que mereixen els aplaudiments de tots per la seva iniciativa. No acabarem aquest relat sense donar les més expressives gràcies als nostres coreligionaris de Santa Bàrbara per la seva deferència i galanteria. 1904.07.02 El Pueblo

Copyright © 2010 Amadeu Murià.

Actualització: diumenge, 6 / febrer / 2011.